We found a match
Your institution may have access to this item. Find your institution then sign in to continue.
- Title
'EL MITE DE L'INDÍGENA PRIMITIU'. HISTÒRIA ENFRONT DE FICCIÓ ENTORN DE LA COLONITZACIÓ FEUDAL DEL REGNE DE VALÈNCIA EN EL SEGLE XIII .
- Authors
GUINOT RODRÍGUEZ, ENRIC
- Abstract
Les idees negacionistes i conspiranòiques també tenen el seu espai en l'àmbit de la Història. És el que actualment s'anomena pseudo-història, elaborada en general per persones sense formació metodològica en dita ciència i mogudes freqüentment per prejudicis polítics i/o religiosos. L'article revisa els arguments d'un sector no acadèmic de València que nega el procés de migració, repobla-ció i colonització del regne de València fundat pel rei Jaume I en el segle XIII arran de la conquesta del Sarq al Andalus per part de Catalunya i Aragó. En canvi, afirma que hi ha continuïtat social, humana, cultural i lingüística d'un "poble i una llengua valencianes" que vindrien del món ibèric i romà de l'Antiguitat, i que durant l'època andalusí va continuar havent-hi una majoria social "mossàrab" que faria de fil continuador de dit poble cristià i amb una llengua pròpia fins al segle XXI. El text revisa amb exemples de les publicacions de dits autors les incoherències, falta de co-neixements bàsics de la Histèria Medieval i freqüents contradiccions de dits arguments, i ressalta la total falta d'evidències tant documentals com arqueològiques sobre dites afirmacions, les quals són resoltes sovint amb expressions com "eso es mk sencillo si pensamos que....". Negacionistes n'hi ha de tota mena. I també n'hi ha hagut al llarg dels segles. Negacionistes i conspiranòics. En absolut és una novetat relacionada amb l'actual epidèmia mundial del COVID. Que no existiren els camps de concentració nazis en els anys 1930 i 40. Que els nord-americans no arribaren a la Lluna l'any 1969 i era una pel•ícula de Hollywood. Que la terra no girava per l'Univers. Que els àrabs no envairen la Hispània visigoda al segle VIII. I, en versió local valenciana, una variant més: que no hi hagué cap poblament de catalans i aragonesos de les terres del Sarq al Andalus en temps de Jaume I, en les dècades centrals i segona meitat del segle XIII, i que el valen-cià contemporani, el nom del català a València, no va ser aportat per dits immigrants medievals. És cert que, si ens remuntem a finals del segle XIX i primera meitat del segle XX, moltes d'aques-tes negacions arrelaven en un deficient coneixement de les fonts històriques disponibles. Autors d'aquelles èpoques que encetaven el camí del medievalisme, sovint erudits que donaven les prime-res passes en la recerca documental, però que restaven encaixats en uns conceptes històrics positi-vistes en la seva metodologia i dirigits a la construcció de les nadons-estats identitàries. El corrent dominant de pensament històric empentava en dita direcció quasi inevitablement i, per això, avui en dia sobta a les noves generacions llegir obres d'histèria medieval dels anys 1920, 30, 40, etc., per la visió "essencialista" que palesen. Les històries d'Alemanya, Itàlia, França, Anglaterra, Espanya, i també Catalunya, València, Aragó, Castella o Lleó etc., estaven vertebrades per una identitat naci-onal, espanyola, catalana o valenciana, i sempre cristiana catòlica, que era bimil•lenària. En el cas d'Espanya dit model té una peculiar durada fins a finals de la dècada del 1970 en ser assumit, ensenyat i difós per l'establiment polític i acadèmic universitari de la Dictadura Franquis-ta. És ben conegut com l'"statu quo" del coneixement històric medievalista de dita època va atorgar una considerable importància a la qüestió de la "Reconquista y Repoblación" de Covadonga i Don Pelayo a la conquesta de Granada el 1412 pels Reis Catòlics com un paradigma sòlid i indiscutible. També és rellevant que dits regnes medievals eren dirigits per líders polítics, els monarques, però para•lelament era molt habitual donar protagonisme al "poble" enfront de les elits nobiliàries i, de vegades, enfront de la mateixa monarquia. I sempre, al seu costat, el cristianisme catòlic com a senyal d'identitat de dit poble durant vora 2.000 anys. En el context valencià va donar-se la mateixa aplicació de dits arguments històrics amb alguna peculiaritat com el tema de l'origen de la llengua. També s'hi feia incidència en la continuïtat mil-lenària d'un "poble valencià", el qual, com els anglesos, alemanys, francesos, espanyols o catalans, remuntava la seva identitat a èpoques no sols de l'Imperi Romà sinó anteriors. Quant al tema religiós, era necessària la reivindicació dels mossàrabs ja que era inassumible acceptar que una part més o menys gran del poble espanyol, català i/o valencià hagués abjurat de l'única i autèntica religió vertadera, el cristianisme, i s'havien convertit a l'Islam. I, com derivada lògica, el raonament que, si el "poble valencià" contemporani tenia una llengua pròpia, el "valencià", aquest havia de ser tan antic com les altres llengües romàniques i amb nom propi des de la Romanitat i fins i tot des d'època ibèrica. És oportú també assenyalar que és en aquest context de discurs històric de dos terços del segle XX en el que cal situar la incorporació dels filòlegs dedicats a la història de les llengiies ibèriques, (i en concret del català), a dites concepcions històriques i al paradigma de la "Reconquista y Repobla- ción". No eren historiadors, de tal manera que es limitaven a llegir i aplicar allò que havien escrit els seus col-legues sobre dites questions. I és així com també, des de finals del segle XIX i bona part del XX, plantegen respostes a les diferències lingúístiques entre catalans, valencians i balears que es constataven a època contemporània, a partir d'aquelles diferències poblacionals, ètniques i culturals de temps antics: la prerromanització, el diferent grau de romanització, la diferent ara- bització dels territoris i concretament dels muladís, els conversos a l'Islam des del Cristianisme i la continuitat de la població mossàrab a al-Àndalus. El canvi profund historiogràfic del medievalisme va donar-se des d'algunes universitats a finals de la dècada del 1970, i ja es va consolidar en la del 1980 amb nou professorat investigador dedicat a noves línies d'investigació en història social i econòmica, basada a més en una extensa recerca documental als arxius. I una de les consequències va ser la revisió profunda del paradigma històric de la "Reconquista y Repoblación", amb considerable protagonisme en el cas de la Corona d'Aragó medieval, de tal manera que a partir de la dècada dels anys 1990 i sobretot ja en aquest segle XXI ha anat conformant-se un discurs bastant homogeni entre les universitats que ha superat el discurs tradicional substituit pel de l'expansió de la societat feudal en una de les fronteres meridionals d'Europa, amb incidència en tots els aspectes socials, econòmics, polítics, etc., i no merament en les guerres i les repoblacions:.
- Publication
Imago Temporis. Medium Aevum, 2022, Vol 16, p489
- ISSN
1888-3931
- Publication type
Article